TAMER, UNA VERITAT INCÒMODA.

“El fem és or”. Aquesta és una frase que bé podria atribuir-se-li a un destacat teòric del moviment ecologista. Malauradament aquesta frase correspon una dita popular de la camorra napolitana. Els residus que la població emet, els “outputs”geogràfics, són a part de problemàtics, font de recursos variats, inclús de negocis rentables. Retirar i tractar les deixalles és al capdavall una necessitat tan quotidiana i bàsica com el metge, l'escola, el corrent elèctric i l'aigua potable. Quelcom tan bàsic és per natura una font de riquesa que durant molt de temps -durant la llarga nit de l'autarquia- es va considerar una penosa necessitat. Després, amb l'augment del nivell de vida dels espanyols vingué allò de gastar sense mirar de re-aprofitar i empitjorar el nostre medi ambient. Amb tant de residu i tanta població els problemes es varen multiplicar obligant a que les administracions públiques prengueren mesures de salubritat i reciclatge. Els negocis de les humanes necessitats sempre han sigut rentables: el fem és or.

Un àrea com la metropolitana de València -de quasi milió llarg d'habitants- era un problema i una oportunitat. Era un problema quan en 1986 es va constituir el Consell Metropolità de l'horta, un consorci públic que agrupava diferents municipis per tal de gestionar la quantitat de residus urbans que generàvem. Es tractava d'un consorci autònom, sufragat amb els impostos que cada municipi aportava.

No cal dir que políticament hi ha una lectura ideològica de cada problema. En el cas dels residus urbans, el fem per a entendre's, el problema pot ser greu quan no s'identifica el problema i sí s'identifiquen els guanys de no identificar-lo.

El passat 28 d'octubre el company Bartolomé Nofuentes va explicar en la sala de reunions de la casa de la cultura de Massamagrell en què consisteix la problemàtica de l'actual taxa de tractaments dels residus (TAMER) i la relació que te amb l'EMTRE, l'institució que va substituir el Consell Metropolità de l'Horta al 2001 per designi del PP. En resum i per no allargar allò que vostès lectors han pogut llegir a la premsa, la taxa que cada municipi pagava es va traslladar a cada cada veí l'any 2009 i a partir d'aleshores nosaltres paguem en el rebut de l'aigua un impost de residus proporcional a la quantitat d'aigua que consumim. Els responsables varen treure un barem per el qual segons l'aigua consumida es deu de produir una quantitat de residus sòlids aproximada i per això es distingeixen diferents trams, que anaven des de 22 euros per rebut fins a 88. Fa tan sols uns mesos -en Agost del 2011- aquesta taxa s'ha multiplicat per tres.

Bartolomé Nofuentes amb companys i companyes de l'Horta a Massamagrell 28-X-2011

Les implicacions econòmiques d'aquesta mesura aprovada per l'inmensa majoria dels representants municipals adscrits al PP, està fora de discussió: els establiments hostalers van a ser uns dels més perjudicats, però de nou qui més va a patir estes conseqüències són els menys afavorits: parats, dependents i pensionistes.

El cas és que no vull centrar-me en les conseqüències sinó en les causes d'aquesta decisió i compartir unes reflexions sobre el que políticament implica.

Partim d'una xarxa industrial dedicada al reciclatge dispersa en petites empreses que operen al voltant de centres amb capacitat tecnològica suficient per tal de convertir les deixalles en materials aprofitables. En un principi, l'única planta que es va construir a Quart de Poblet era a totes llums insuficient, encara que es va proclamar que era la més moderna fins al moment. En efecte, els milers de tones de residus urbans de la ciutat de València i 44 municipis més no podien tractar-se únicament a la planta projectada. D'aquesta forma, calia que participaren les empreses que tradicionalment feien les gestions de recollida, separació i processament: la revalorització dels residus. Treballar amb aquest sistema de concertació significa unes despeses addicionals, contemplades com a serveis prestats. Nogensmenys, aquest sistema és sostenible però car. Amb la consideració de no traslladar la despesa real a l'erari públic, demonitzant els necessaris impostos es contribuïa a acumular un deute que any rere any augmentava.

Ara bé, el que el nou organisme, l'EMTRE va decidir encara perjudicava més al sistema. Parlem de que quan es va negociar el traspàs de competències del Consell Metropolità de l'Horta a l'EMTRE es va acordar mantenir la plantilla de treballadors que treballaven a la planta. Considerant que ja eren suficients, des del 2001 el nombre de treballadors no ha parat d'augmentar, especialment la categoria dels directius. El sobrecost d'aquesta decisió es va assumir sense posar en dubte la viabilitat i el deute es va desbordar fins a generar un problema de difícil solució.

I què queda de la gestió ambiental? No podem oblidar que notícies com la del 23 d'agost. Al port de Itajaí en Brasil es van decomissar 60 tones de plàstics embarcats al port de València. Aquestes 60 tones van travessar un periple de més de vuit ports fins desembarcar a Itajaí. El fem l'havíem produït nosaltres i havia sigut recollit dels carrers amb la finalitat de ser tractats i reciclats. El preu que paguem a la taxa TAMER contempla este tractament, però la realitat ens fa sospitar que no es fan les coses com deuria i que la afirmació de que la planta de Quart és a totes llums deficient ens planteja de nou el dubte de per a què aprofiten tants directius i si la concertació de serveis a altres empreses privades duu adjunt un control efectiu dels residus. Assistim doncs, a un negoci lucratiu on el medi ambient compta ben poc.

No és un cas únic. Actualment es dirimeixen diligencies contra l'empresa EMARSA per pràctiques semblants amb el tractament de les aigües residuals de la depuradora de Pinedo, responsabilitat d'altre organisme: l'EMSHI.

Veiem que l'enxufisme i l'opacitat es complementen en un mal desitjat per uns pocs implicats i que al capdavall paguem tots. La víctima és el contribuent i la consciència que els ciutadans hem anat prenent sobre la necessitat de reciclar i separar: perd el medi ambient i les nostres butxaques.

Plàstics decomissats per la Duana de Brasil el passat 23 d'agost. L'estat degradat del plàstic feu impossible la recuperació. El fem provenia dels nostres contenidors.

La forma de fer negocis amb les necessitats de la població és una responsabilitat compartida per les administracions públiques, pel govern de la Generalitat. Si al principi dèiem que les grans empreses monopolitzen tard o d'hora els sectors més vitals de la societat (i veiem la relació que hi pot haver, per exemple, entre l'empresa Monsanto que en principi es dedica a l'alimentació però té interessos a les industries de fitosanitaris i per tant a la indústria química i farmacèutica), la fórmula d'alguns per a competir és directament treballar amb les administracions públiques allà o encara existeix un estat del benestar. Estem parlant d'interessos privats en la gestió pública i per tant una privatització induïda per males pràctiques als serveis públics. Si arruïnant els ens públics es deixa la porta oberta de les privatitzacions que acaben per ser absorbits per les grans multinacionals; forçant als ciutadans a pagar els desperfectes es deixa la porta a un estat paral·lel que al sud d'Itàlia anomenen màfia. La mescla dels dos sistemes, el liberal i el conservador caciquil o mafiós és el que ara es bateja com neoconservadurisme, del qual l'ex president Aznar és un bon referent internacional.

En conclusió, aquesta pujada de la taxa del fem no ha sigut inevitable, com alguns polítics volen fer-nos creure. Nosaltres com a partit ens oposem frontalment a esta pujada per tres motius ideològics:

-Ser dolent per als més desfavorits.

-Ser dolent per al medi ambient, doncs manca una veritable comprensió de la problemàtica mediambiental.

-Ser fraudulent en la forma que tenim de entendre l'economia i l'administració pública.

El PSPV-PSOE disposa de recollida de firmes per tal de pressionar a l'entitat gestora dels residus i les institucions pertinents per a que reconsideren la mesura. Des d'estes línies, i amb total sintonia amb el que el company Nofuentes proposa, ajudarem als col·lectius socials que vullguen defendre el seu dret de reivindicar un estat social, mediambiental sostenible, òptim i transparent en la seua gestió.